Nul·litat de la sanció imposada a un empleat per accedir a pàgines web de contingut pornogràfic amb un dispositiu corporatiu. Vulneració dels articles 10 i 18 de la Constitució Espanyola
En la present publicació es comenta la STSJ núm. 1850/2024, de 23 de juliol dictada per la Secció primera de la Sala Quarta del Tribunal Superior de Justícia del País Basc a través de la que s’estima un recurs de suplicació interposat per un treballador contra una Sentència dictada en primera instància com a conseqüència d’amonestar al treballador per fer ús del mòbil corporatiu per a accedir a pàgines web de contingut pornogràfic en horari laboral.
A través de la STSJ núm. 1850/2024, de 23 de juliol, la Secció primera de la Sala Quarta del Tribunal Superior de Justícia del País Basc ha estimat el recurs de suplicació interposat per un treballador contra la Sentència de data 12 de març de 2024 dictada pel Jutjat de lo Social nº7 de Bilbao. Així, ha decretat la nul·litat de la Sentència dictada en primera instància, i condemnat a una empresa de videovigilància a indemnitzar al demandant en la suma de 7.501 euros per vulneració de drets fonamentals; sense imposició de costes.
En concret, el demandant venia prestant serveis per a l’empresa demandada en qualitat de vigilant de seguretat amb una antiguitat aproximada de deu anys, quan el passat 31 de març de 2023 va ser sancionat disciplinàriament per part de la companyia després d’haver accedit en horari de treball a diferents pàgines web de contingut pornogràfic, amb el mòbil corporatiu. Per això, se li va imposar una amonestació pública, ateses les sancions previstes en el conveni col·lectiu aplicable en el sector (Conveni col·lectiu estatal d’empreses de seguretat per al període 2023-2026) com a conseqüència de la comissió d’una infracció greu.
Es va celebrar la preceptiva conciliació prèvia sense avinença i, en primera instància, el Jutjat de lo Social nº7 de Bilbao va desestimar la demanda interposada pel treballador contra la mercantil, confirmant així la sanció de l’empresa que li condemnava a una amonestació. Contra l’esmentada resolució es va alçar la representació del demandant interposant un recurs de suplicació, sol·licitant la revisió, revocació i nul·litat de la sentència dictada en primera instància.
Tot això, al·legant una infracció dels articles 75 i 76 del conveni col·lectiu aplicable, així com de l’article 60 de l’Estatut dels Treballadors, sol·licitant així mateix que es condemnés a la companyia a l’abonament d’una indemnització en favor del vigilant de seguretat per vulneració de drets fonamentals de l’article 24 de la Constitució Espanyola. En particular, va denunciar un atac al dret a la intimitat de l’empleat i, per tant, una infracció de l’article 10 de la Constitució Espanyola i de l’article 183 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social (d’ara endavant, LRJS).
Respecte de l’article 24 de la nostra Carta Magna, va manifestar el recurrent que s’hauria vist vulnerat el mateix ja que la carta de sanció emesa per part de l’empresa no indicava les hores ni dates concretes de la comissió de la suposada infracció i per tant, la imputació d’un fet de notòria gravetat al treballador no es trobaria recolzada amb prova de càrrec suficient. Així com tampoc per un protocol d’accés ni autorització, havent-se realitzat l’accés al dispositiu electrònic de l’empleat sense la presència d’un representant dels treballadors.
Doncs bé, l’Alt Tribunal comença per denegar la petició de la recurrent de revisar els fets provats, considerant que això resulta innecessari i que la sentència dictada en primera instància parteix del contingut íntegre de les cartes remeses per la mercantil demandada en les quals s’esmenten els dies en què suposadament l’actor va utilitzar indegudament el seu telèfon mòbil. Per contra, centra la resolució del cas en la insuficiència de la carta de sanció emesa per la mercantil en el que concerneix als fets que van motivar amonestar al vigilant.
En el present supòsit de fet no constava cap prohibició específica respecte a l’ús del telèfon corporatiu per a fins privats per part de l’empresa ni tampoc en la normativa convencional. A la carta de sanció es va fer referència a les sancions molt greus previstes en l’article 74 del Conveni col·lectiu aplicable, apartats 15 (“La comissió d’actes immorals en el lloc de treball o en els locals de l’Empresa, dins de la jornada laboral”) i 20 (“Lliurar-se a jocs, i distraccions greus, tot això durant i dins de la jornada de treball”), però en aquests es fa una referència genèrica sense expressament prohibir l’ús de contingut pornogràfic. És per això que conclou la Sala que una interpretació extensiva en matèria sancionadora vulneraria el dret a la intimitat personal del treballador.
Per això, no s’hauria complert amb els requisits formalment previstos en l’article 115.1 d) LRJS de tota carta d’acomiadament, doncs aquesta contenia referències genèriques a accessos amb el telèfon a contingut de caràcter sexual, amb imatges il·legibles i sense facilitar l’accés als mitjans de prova que van fonamentar la sanció. Així mateix, la STSJ núm. 1850/2024 confirma que això constitueix una vulneració del dret a la intimitat del treballador (vinya. article 18 de la Constitució Espanyola).
Finalment, es compara el present suposat de fet amb reiterada jurisprudència del TEDH (la reconeguda «doctrina Barbulescu»), del Tribunal Suprem i la STC de 7 d’octubre de 2013 (en la resolució del recurs núm. 2907/2011) en la qual es va dictaminar que l’empleat tenia el dret a preveure la possibilitat que l’ocupador exercís la seva facultat legal de vigilància i, per tant, no podia emparar la seva conducta en una expectativa raonable de privacitat que impedís l’entrada en l’esfera de protecció del seu dret a la intimitat, després d’haver estat advertit per la companyia de que les seves comunicacions podien ser objecte de seguiment.
D’aquesta manera, la Sala culmina que “l’absència d’una prohibició expressa de l’ús del mòbil d’empresa per a fins privats, permet afirmar que el treballador tenia una raonable expectativa de privacitat en l’ús d’aquest terminal” i que la mercantil hauria comès una infracció tipificada com molt greu atesa la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social.
La vulneració del dret a la intimitat declarada per la STSJ núm. 1850/2024 confereix el dret indemnitzatori al treballador demandant (vid. art. 182.1 d) i 183 LRJS) pels danys i perjudicis soferts, en concepte de dany moral, quantificat en 7.501 euros.