La politització de comptes falsos i el monitoratge de xarxes. Ètica o li.lícitament qüestionable?
Darrerament estem essent testimonis d’un vertiginós augment de notícies relatives a la creació de comptes falsos i al monitoratge de xarxes socials. Si bé és cert que aquesta tècnica s’ha estat utilitzant amb notable freqüència en els últims anys, la gestió de l’actual crisi de la COVID-19 per part de l’Executiu ha fet ressorgir el debat sobre aquestes pràctiques arran de la presumpta creació de comptes falsos per a lloar la gestió del Govern. La qüestió que ens plantegem, doncs, és la següent: quina relació té la creació de comptes falsos amb el monitoratge de xarxes?
Els perfils falsos que abunden a xarxes socials com Twitter, Instagram o Facebook acostumen a utilitzar algorismes que dirigeixen als bots (programes informàtics que imiten el comportament d’un ésser humà) amb la finalitat d’automatitzar respostes. L’ús de bots permet doncs posicionar des d’un missatge fins a un producte o fins i tot un eslògan (hashtag). S’aconsegueix així la creació d’estats d’opinió com a conseqüència d’influir en les converses mantingudes a les xarxes. No ens referim, però, a la creació de perfils falsos suplantant i/o usurpant la identitat de tercers, el que podria suposar la comissió d’un delicte d’usurpació de l’estat civil -casos especialment problemàtics quan la creació d’aquests comptes pretén enganyar a tercers-, o fins i tot d’un delicte de descobriment i revelació de secrets.
D’altra banda, el seguiment i monitoratge de xarxes socials permet analitzar fonts obertes com Facebook, Twitter, Youtube i Instagram, o fins i tot els mitjans digitals i, a partir d’aquí, identificar quins són els eixos de comunicació relacionats amb el comportament de determinats sectors i comunitats. En definitiva, ens referim al Social Big Data, una estratègia cada dia més important per al món del màrqueting que permet conèixer amb exactitud el comportament dels usuaris en les xarxes socials a partir de l’anàlisi, gestió i aprofitament de la informació abocada a les pròpies xarxes, sent possible d’aquesta manera predir eventuals conflictes i així anticipar les estratègies de reacció.
Analitzats els paràmetres d’actuació, sorgeix la següent qüestió: com combinem ambdós conceptes? El procediment habitual acostuma a ser el monitoratge o rastreig de xarxes socials, per posteriorment procedir a l’anàlisi de les dades obtingudes i finalment la fase d’intervenció o actuació. És en aquesta fase d’intervenció en la qual, a vegades, s’impulsa la difusió i/o creació de continguts favorables mitjançant la utilització de comptes falsos.
Ningú és aliè al creixent nombre de casos apareguts en premsa en els quals s’atribueix als principals partits polítics -de qualsevol ideologia- la creació de comptes falsos en les xarxes socials per tal que, de manera artificial i automatitzada mitjançant l’ús de bots, aconseguir donar major difusió a missatges oficials o institucionalitzats favorables als seus interessos. Per no esmentar casos com el Brexit o les eleccions presidencials dels Estats Units de l’any 2016. Fins al que ha succeït recentment amb la gestió de l’actual crisi sanitària, en la que s’està qüestionant l’aparició de comptes l’activitat dels quals sembla limitar-se a reaccionar lloant i elogiant els missatges publicats des de les pàgines institucionals de La Moncloa i del Ministeri de Sanitat, donant evidents -i automatitzades- mostres de suport al Govern. La bateria de preguntes que podríem fer-nos comprèn des de si es tracta d’una campanya de potenciació dels perfils institucionals del Govern en xarxes socials, si el Govern està darrere de la creació dels bots o de la contractació a tercers d’un servei de compra de perfils falsos i en cas afirmatiu, com s’ha gestionat aquesta contractació.
Però podrien arribar a ser aquestes pràctiques tan esteses (atribuir major difusió a missatges del propi Govern, posicionar una hashtag o crear un estat d’opinió favorable) constitutives d’un il·lícit penal? Al capdavall, és pràcticament impossible trobar cap líder d’un partit polític que no hagi acumulat “falsos” seguidors. Malgrat que aquesta campanya de “spam polític” podria titllar-se d’èticament reprovable, el cert és que, de moment, entenem que no té encaix en cap tipus delictiu. Quelcom diferent seria, per exemple, si s’arribés a demostrar que el Govern ha encarregat formalment la compra i gestió de bots a un tercer -aspecte que ha estat negat per l’Executiu en manifestar que “havia estat víctima de la creació fraudulenta de perfils falsos”-. Si bé inicialment hi hauria la possibilitat d’entendre que aquesta conducta podria encaixar en la comissió d’un delicte de malversació de cabals públics (gestió deslleial dels diners públics), la realitat és que estem davant una estratègia de màrqueting més. Agressiva i èticament qüestionable, però delictiva?
Un altre escenari diferent seria si aquesta estratègia s’utilitzés per atacar altres líders polítics o coadjuvés en la difusió de les denominades fake news. Sense cap pretensió d’aprofundir en aquest aspecte, considerem convenient fer una puntualització. En aquest sentit, el Ministre de l’Interior va anunciar fa escassos dies que funcionaris públics estaven monitorant les xarxes socials “amb la finalitat de comprovar alguns discursos que puguin ser perillosos o delictius (…) i detectar campanyes de desinformació“. Sobre aquest extrem, hem de recordar que és impropi d’un Estat democràtic de Dret normalitzar les denominades “investigacions prospectives”, aquelles investigacions genèriques i indeterminades dirigides a la cerca “d’alguna cosa” que pogués constituir un indici de la comissió d’un delicte, constantment censurades pel nostre Tribunal Suprem. Què succeeix doncs quan el propi Govern anuncia la recerca de la possible comissió de delictes (en general) sota el pretext de localitzar “campanyes de desinformació”? És evident que el monitoratge de xarxes socials no és en si mateix delictiu, ni molt menys si es duu a terme per empreses o particulars. Però, succeeix el mateix si és el Poder Executiu el que (ens) rastreja en busca de delictes? Podríem afirmar que estem essent espectadors passius d’una regressió del dret penal cap a un model prospectiu, en el qual no es persegueix la comissió d’un concret fet delictiu, sinó que es busseja en la seva cerca. Tot això sota el paraigua d’una hipotètica perillositat del fet futur (per a qui?) i del tan recurrent subterfugi de la seguretat.
Ens trobem en un terreny pantanós del qual, si no aconseguim sortir-ne a temps, podria acabar atrapant-nos i fins i tot retornar-nos al temut “Ministeri de Propaganda”, propi de règims autoritaris, o al “Ministeri de la Veritat”. Potser el futur distòpic que Orwell va construir en la seva novel·la “1984” podria no estar tan lluny com crèiem.
Miriam Company – mcompany@molins.eu
Advocada penalista a Molins Defensa Penal